Quan emprenguis el viatge porta'm sempre...

Quan emprenguis el viatge porta’m sempre dins teu, en un racó menut del cor. No et seré cap escreix en l’equipatge ni cap nosa al teu dret de llibertat, però si algun jorn el camí es fa molt llarg, i et sents cansada, feble o bé vençuda, jo dins del teu cor et seré el coratge que t’ajudi a esmenar l’equívoc pas. No rauré amb tu per elogiar els teus èxits ni et faré cap retret quan t’esgarriïs, però si algun cop els neguits t’aclaparen i dubtes d’emprendre un o altre camí, sempre tindràs l’opció d’asserenar-te i lliurar-te a la veu que vetllarà tothora en el teu cor fins que retornis. Quan emprenguis el viatge porta’m sempre dins teu per a poder vetllar els teus somnis. (Pep Cortés, Fer camí)

Campus ítaca

Boscos, immens paradís terrenal. Antics pobladors dels espais naturals. Oceans i glaceres limitant el teu pas però sempre has ofert camins forestals. Boscos, permeteu-me ser el vostre discret visitant. Perquè a fora els meus somnis no tenen espai. Perquè a fora res queda del món forestal. I els llops no reclamen les nits ancestrals. Boscos, garantint l’equilibri vital. La llum s’escampa tornant en mortal. matèria i energia que es combina donant vida. que en un cicle perfecte retorna a la terra. Biodiversitat. Experiments de selecció natural que acumuleu lentament històries triomfants deixant un planeta brutal. Boscos, escenaris vivents de lluita i de calma on retomben els ecos d’un passat comunal. Animats éssers vius en conflicte i sinergia alimentant un canviant univers d’energia. Boscos, que resistiu amb paciència els humans egoistes, curiosos, porucs i brutals que malmeten i exploten, compren i venen però en un gest reverent alguns us veneren (Joel Casanova Martí, in memoriam)

La font dels dies

El camí sempre és incert malgrat la quotidianitat que pugui prendre el paisatge. Coneixem les nostres preocupacions i convivim amb elles, però no per això deixem de sorprendre'ns. Acceptem la nostra set sense recances i ens reporta joia o desfici en el fluir de la font dels dies (on l'aigua mai no és insipida) No hi ha dreceres a prendre perquè nosaltres anem traçant la pròpia linia de la vida en cada passa, en el sentir de cada dia... (Lluís Balagué)

Parlo d'un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo -Virgili amic- de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.) Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l’aigua en el record. (Gerard Vergés)

Palabras para Julia

Tú no puedes volver atrás porque la vida ya te empuja como un aullido interminable. Hija mía, es mejor vivir con la alegría de los hombres, que llorar ante el muro ciego. Te sentirás acorralada, te sentirás perdida o sola, tal vez querrás no haber nacido. Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto, que es un asunto desgraciado. Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso. Un hombre solo, una mujer así tomados, de uno en uno, son como polvo, no son nada. Pero yo cuando te hablo a ti, cuando te escribo estas palabras, pienso también en otros hombres. Tu destino está en los demás, tu futuro es tu propia vida, tu dignidad es la de todos. Otros esperan que resistas, que les ayude tu alegría, tu canción entre sus canciones. Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso. Nunca te entregues ni te apartes junto al camino, nunca digas no puedo más y aquí me quedo. La vida es bella, tú verás como a pesar de los pesares tendrás amor, tendrás amigos. Por lo demás no hay elección y este mundo tal como es será todo tu patrimonio. Perdóname, no sé decirte nada más, pero tú comprende que yo aún estoy en el camino. Y siempre siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso. (José Agustín Goytisolo)

Y claridad su reino

La flor crece y se agosta el dia de verano brilla y pasa. ¿Y quién podrá decir que las sombras no huelen a dondiego y a mar? La evocación perdura no la vida. Sea fragancia el tiempo del no ser y claridad su reino (José Agustín Goytisolo)

Dona'm la mà

Dona'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant Les barques llunyanes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dona'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dona'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. (Joan Salvat-Papasseit)