dimecres, 29 d’octubre del 2014

A tots dos

Ni que només fos per veure’t la claror dels ulls mirant el mar. Ni que només fos per sentir el frec d’una presència. Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat. Ni que només fos recórrer junts el bell jardí del teu passat. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort. Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort. (Cant de l'enyor, Lluís Llach)

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Sóc la gota de rou que t'estimava ahir

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau. I escolto la teva aigua tremolosa i amiga, de la font a la mar, la nostra pàtria antiga. Tu que m'has descobert el corriol que mena al verd país dels teus records, deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena és que jo també tinc records! Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni pels meus camins no tan suaus. Potser la teva passa tan manyaga assereni els gorgs, els erms i els afraus i quan els dos haurem lligat, per fantasia, els records de la joventut, cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia i un doble paradís perdut. Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard, els núvols, els cignes i els saules, jo veig passar pel llac profund del teu esguard l'ombra de les teves paraules. Fins la paraula més difícil, els teus fulls que fàcilment saben donar-la! Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls, la teva mirada ja parla. Per això quan, abans de deixar-me, somrius, emmudits els llavis de rosa, al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius insinuar-se encara gosa. I també com un cel desemboirat i ras la teva mirada és tan bella quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas cap més presència que la d'ella. Com la boirina que s'aclofa quan ve la nit, o com la rima d'una estrofa sense sentit; com una cinta de coqueta en un mirall, o com el vol d'una oreneta sobre la vall; com una mica de musica quan ve la son, o com la molsa que a la pica cria la font; així t'escau la melangia tan dolçament, que per rendir-me no et caldria més ornament. Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure que em deixes quan te'n vas, i un moviment de branca entre dos aires, lliure, en l'últim zenit del teu braç. Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa, el teu adéu en mi m'atansa al teu record amb la dolça temença d'entrar tot sol en un jardí. L'aire del teu silenci passa en mi com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris. Estrella del matí, fes-me oblidar que em moro de que em miris. Sóc la gota de rou que t'estimava ahir. (Cançó a Mahalta, Màrius Torres)