diumenge, 29 de setembre del 2013

A la seva manera (Salvador Sostres)

Amb el temps cada vegada desconfio més de frases com “és la seva manera d’estimar-te” o “a la seva manera t’estima, encara que de vegades et causi disgust o et faci mal”. L’amor quan no és útil o no és efectiu no serveix per a res i és com si no fos amor. Aquestes nòvies que fan infeliços els seus nois sota el pretext d’una -sempre falsa- complexitat emocional, aquestes mares o pares o àvies també amb la seva manera d’estimar que t’acaben destrossant, disparant-te pel teu flanc més feble i delicat, i que mai no són la teva seguretat i són en canvi totes les teves llàgrimes. Cada vegada desconfio més d’aquestes maneres d’estimar. Això no és amor; això és pura incompetència, un definitiu i total no estar a l’alçada. També l’amor depèn del resultat, i l’únic resultat amorós és el benestar de l’altre. Quan causes dolor no pots ser tan cínic de dir o de creure que és la teva manera de donar amor. Quan causes dolor és la teva manera de fer mal, la teva manera de ser un desgraciat, ho vulguis o no, ho facis expressament o sense voler, per incompetència o per mala llet. No hi ha formes d’estimar, en realitat. Hi ha formes de fer sentir bé o malament les persones que estimes, hi ha maneres de donar-los escalf o espant, i la resta és parauleria barata posada al servei dels que sempre busquen una excusa o una altra per tal de no acceptar la seva responsabilitat, la seva mediocritat, la seva culpa, el seu pas pel món tan desafortunat. Viure no és fàcil, cada dia passen coses més estranyes, els reptes ens posen vertiginosament a prova, cada cop descobreixes amb més paüra la quantitat de peces que no tenen recanvi. Com més engrandim el cercle del nostre amor, i com més intens és aquest amor, més tenim a protegir i més por ens fa la mort. En aquestes condicions, tan agudes, podem enfrontar-nos als enemics i fins i tot podem guanyar-los, però el que no podem fer és viure comptant amb un amor que després resulta que no existeix perquè com que resulta que és “a la seva manera” t’acaba ferint molt més greument que qualsevol arma enemiga, contra la qual podíem lluitar i de la qual sabem com defensar-nos. Assumirem el repte i aconseguirem fites inimaginables. Perseguirem la grandesa i tocarem les estrelles. Sempre que la qualitat de l’amor que ens envolta ens faci feliços i ens doni esperança a la nostra manera, i no ens destrossi el cor i els sentiments a la seva incompetència.

dijous, 26 de setembre del 2013

Els ulls del retrovisor (Joan Margarit)

Ja estem acostumats els dos, Joana, que aquesta lentitud, quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe, desperti les botzines i el seu insult abstracte. Em fa feliç la teva companyia i el somriure d'un cos que està molt lluny del que sempre s'ha dit de la bellesa, la penosa bellesa, tan distant. L'he canviat per la seducció de la tendresa que il·lumina el buit deixat per la raó al teu rostre. I, quan em miro en el retrovisor, no veig uns ulls senzills de reconèixer, perquè hi brilla l'amor que hi han deixat tantes mirades, i la llum, i l'ombra del que he vist, i la pau que reflecteix la teva lentitud, que és dins de mi. És tan gran la riquesa que no sembla que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Estimat Miquel (Lluís Llach)

No és un problema de creure o no creure en alguna d'aquestes religions absurdes que amb allò que ignorem, o temem, fonamenten els seus palaus. És només l'aplicació del sentit comú més primari i elemental, tan senzill com això, almenys per a nosaltres. Suposo que, tant a tu com a mi, fins ens reconfortava la tranquil.litat que, un cop ben estirada la pota, no hi hagués ni indicis ni esperances que la cosa continués a través de misticismes tronats o d'alguna d'aquestes teories pseudocientífiques sobre la transformació i transfiguració de l'energia, que ara ja t'hauria convertit en una aura energètica capaç d'enrampar qualsevol corb mal lletós que distretament giravoltés pel cel. Res. Quan s'acaba s'acaba, val més saber-ho i dir-ho. I ben mirat, millor així. Quin avorriment si no: prou malament que traspassem l´últim llindar, només faltaria que haguéssim de deixar aquesta vida per caure en el daltabaix d'una altra tot posant cara d'innocents, i vinga, som-hi, tornem a començar. Quina fatiga. I encara més, sense consciència de la vida anterior, que almenys ens orientés a no repetir tants errors i bajanades com ja hem comès. No, ja està bé així: no ets enlloc.