Per a tu

Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu, només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'has permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.

El camí que no faig

Passejaria amb tu per una vella ciutat desconeguda i m'hi perdria. Ara em perdo també, sense ni moure'm, i em cansa molt el camí que no faig i la incertesa estulta de les hores. Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, transcorre absurdament entre fosteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's l'ombra del jo tenaç i reptador que ha conviscut amb mi tota la vida. Potser per això enyoro, melancòlic, potser passejar amb tu per una vella ciutat desconeguda, sense rumb, i perdre'm pels carrers més solitaris.

Censura

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tan mateix, la remor persisteix. (Més Martí i Pol)