La vida furtiva

Segurament serà com ara. Estaré despert, aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador que surt d'un pou, em pujarà des del silenci de tota la casa, brusc, el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar el bufeteig de portes de metall, i els passos del replà, i endevinaré l'instant que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre. Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut, que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot. (Gabriel Ferrater)

Te'n recordaràs d'aquesta cambra?

La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se'n van de pressa. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra? "Me l'estimo molt. Aquelles veus d'obrers - Què son?" Paletes: manca una casa a la mançana. "Canten, i avui no els sento. Criden, riuen i avui que callen em fa estrany". Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l'estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna. (Cambra de la Tardor, Gabriel Ferrater)

April is the cruellest month

Com més floreix abril més trist estic, i com més crema el sol més sento el gel. Ara comprenc que de fredor sóc ric i que abril no és dolç sinó cruel. Cruel abril aquell prestigi antic que tenies de roses i de mel té la fugacitat per enemic. ¿d'això els enamorats en diuen cel? Cruel abril, cruels enamorats emparellant per força carns marcides, nafres acumulant, sumant edats. Cruel abril. Els prats de margarides ja són tombes de flors, records de prats. Cruel abril. Cruels les nostres vides. (Gerard Vergés)

Lliri entre cards

ELLA Jo sóc un narcís de la plana de Saron, un lliri de les valls. ELL Com un lliri entre els cards és la meva estimada entre les donzelles. ELLA Com un pomer entre els arbres del bosc és el meu estimat entre els donzells. Glateixo per seure a la seva ombra, el seu fruit m’és dolç al paladar. M’ha fet entrar al celler i enarbora sobre mi la senyera de l’amor. Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça. Filles de Jerusalem, us conjuro per les gaseles i les cérvoles del camp: no desvetlleu l’amor, no el desperteu fins que ell mateix ho vulgui. Una veu! El meu estimat! Mireu, ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades. El meu estimat és semblant a una gasela o a un cervatell. Mireu-lo! És darrere la nostra tanca, aguaitant per la finestra, espiant per les gelosies. El meu estimat parla i em diu: ELL Que n’ets, de bella, estimada meva, que n’ets, de bella! Els teus ulls són coloms darrere el teu vel. La teva cabellera és com un ramat de cabres que baixen de les muntanyes de Galaad. Les teves dents són un ramat d’ovelles toses que pugen de banyar-se. Totes van aparellades, no n’hi ha cap sense companya. Com un fil escarlata són els teus llavis, la teva boca és un encís, dues meitats de magrana són les teves galtes darrere el teu vel. El teu coll és com la torre de David, que s’alça sobre els cims; hi ha penjats mil escuts, tots els trofeus dels guerrers. Els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, que pasturen entre els lliris. Abans que bufi la marinada i s’allarguin les ombres, me n’aniré a la muntanya de la mirra, a la collada de l’encens. Ets tota bella, amiga meva, no tens cap defecte. Vine amb mi del Líban, esposa, vine del Líban! Davalla dels cims de l’Amanà, de la carena del Senir i de l’Hermon, dels caus dels lleons, de les muntanyes dels lleopards. M’has robat el cor, germana meva, esposa, amb una sola mirada m’has robat el cor, amb una sola perla dels teus collarets. Que en són, de delicioses, les teves carícies, germana meva, esposa! Les teves carícies són més dolces que el vi. L’olor dels teus perfums, més agradable que tots els bàlsams. Els teus llavis, esposa, destil·len nèctar, tens mel i llet sota la llengua; l’olor dels teus vestits és com l’olor del Líban. Ets un jardí tancat, germana meva, esposa: un jardí tancat, una font segellada. Els teus recs són un paradís de magraners amb fruits saborosos, amb hennes i nards, nard i safrà; canya aromàtica i cinnamom, amb tota mena d’arbres d’encens, amb mirra i àloes, amb totes les essències balsàmiques. Ets font de jardins, pou d’aigües vives, que brollen del Líban. ELLA El meu estimat és blanc i rogenc, es distingeix entre deu mil. El seu cap és or finíssim; els seus rulls, tanys de palmera, negres com el corb. Els seus ulls són coloms al costat dels rierols, es banyen amb llet i reposen a la vorada. Les seves galtes són un erol de bàlsam, arquetes de perfum. Els seus llavis són lliris que regalimen mirra. Els seus braços són cilindres d’or ornats amb gemmes de Tarsis, el seu ventre és vori treballat recobert de lapislàtzuli. Les seves cames són columnes d’alabastre assentades sobre sòcols d’or fi. És esvelt com el Líban, majestuós com el cedre. La seva boca és dolça. Tot ell és una delícia. Així és el meu estimat, així és el meu amor, filles de Jerusalem! El Càntic dels Càntics (fragment)