Mitja de Terrassa

Tan sols una setmana després i això ja és una altra cosa, millor, excepte a l'hora d'aparcar el cotxe, sempre dificil en aquestes curses cada vegada més nombroses. Així doncs, el diumenge també amb presses, en aquest cas per recollir el dorsal quan manca menys d'un quart perquè l'Arcadi Alibés doni la sortida a més de 2.700 aficionats a la calça curta. Cony, quin fred que fa a Terrassa el mes de gener a quarts de deu del matí amb pantaló curt i samarreta. Ai ai ai, Hood, sobretot molta prudència -penso- avisat que a Terrassa no estan per bromes a l'hora de fer mitja...

Una vegada l'Alibés ens ha presentat la primera fila de la cursa, els professionals, comencem la mitja pel passeig 22 de juliol en direcció al monument a la dona; segurament un petit homenatge a les dones dels que estem fotent la mitja. Som-hi. Per variar, quan passem pel túnel de sota la plaça la gent es fot a cridar. Pocs metres després, hem arribat al km 1 en 5 minuts i 45 segons. El recorregut em sona de l'any passat perquè els 4 primers km són compartits amb la cursa de 5 km. M'ho prenc amb calma i així de passada evito el perill de que algun sonat es creui davant meu i em foti per terra. Un, dos, un dos. Els km van caient, dos, tres, quatre i ja som al km 5 a un ritme de 5 minuts i escaig per km. Ens donen la primera ampolleta d'aigua, frescota i obridota. oohhhhh, això és vida. I em trobo bé a Terrassa. Avui vaig calçat amb les meves velles kayano, perquè són les úniques que no em maltracten els peus. Avui tampoc m'estan fallant. Ni bullofes ni mal. Bé, bé.

Els del memorial ja han acabat els seus 5 km i els de la mitja enfilem cap el monument a la dona, ara vorejant-lo i baixem cap a l'escola industrial. Passem el km 6, per davant de casa una parella que s'ha llevat amb ganes de conya i ha tret els altaveus del seu aparell de música al balcó mentre sona a tot drap el "Passatges footingueros" d'en Pere Tapias. Cau el km 7 i enfilem la temuda Avinguda Vallès, amb gairebé dos km de pujada continuada. Pel camí observo el cristu de trànsit que està provocant la mitja i també trobo una corredora estirada a dalt la vorera, rodejada de gent i tapada amb manta com amb la que tapen els accidentats, d'aspecte semblant al paper de plata. Espero que no sigui res. Vaig pujant i començo a avançar a alguns -pocs- corredors. A dalt de tot ens espera l'Avinguda de Béjar i el km 10 i la segona ració de H20. Algun dels corredors que he passat durant la pujada em torna a avançar. Quan llenço l'ampolla ja sóc al km 11 i aleshores comença la baixada que dura fins que tornem a pujar en el km 13 en el camí cap a la Mola. Des d'allí, tot i que encara no ho sé del cert, els propers km seran planers o fins i tot de baixada fins que arribem a baix de tot de la Rambla. Dels km 14, 15 i 16 res a dir, excepte la tercera ració d'aigua i que avanço a uns quants corredors. En el km 17 hi ha els de Championchip prenent mides, l'únic control, massa pobre per ser Terrassa.

Passo el km 18 plètòric per l'antiga carretera de Terrassa a Viladecavalls, i deixo enrere per sempre a un veterano de les Illes Canàries amb qui ens hem estat avançat durant la cursa. S'acosta l'hora de la veritat. Enfilo la rambla, hi ha força gent mirant-nos i uns quants animant-nos. El català és així, introvertit. Em trobo bé i avanço a tothom amb qui em topo pel camí. Vaig sobrat, és un dir, i em permeto animar als que ja no poden dir ni fava. Pujo i continuo amb bones sensacions, em sento bé i amb forces. Mita'l. Ja sóc al km 20, al costat de la via del tren, al passeig 22 de juliol. Miro el rellotge i em marca 1h i 55 minuts. Penso que mai en guanyaria la vida si volgués dedicar-me a córrer i també penso que molt probablement baixaré de les dues hores en aquesta mitja que tan dura me la pintaven. Finalment acabo 11 segons per sobre de les dues hores. Un temps horrorós però una mitja en la que m'ho he passat bé i que m'ha deixat amb ganes de repetir. Com les natilles nen.