“Cal fer les coses amb il·lusió"

Vaig començar a fer carrer l’any 1990 amb un jesuïta, en Josep Mª Agustí. Anàvem per les nits pel carrer Pelai. Com que aleshores hi havia moltes botigues que tenien una mica d'entrada amb sostre, hi trobàvem una vintena de persones que hi passaven la nit. Ara hi ha més gent jove, possiblement per la falta de feina. També hi ha molta més gent que ve de fora. Segueix havent gent gran molt atrotinada i, en general, el que hi ha és molta més dispersió de gent per tota la ciutat, ja que abans es concentraven bàsicament a la Plaça Reial i a Les Rambles. La feina de carrer és molt gratificant. Hi ha dies de tot, però t’arribes a estimar a la gent, i això és molt gran. Te n’adones quan passes pel seu racó i està buit. L’amor és l’enyorança de l’altre. Cal molta constància. És necessària, perquè la feina de carrer no consisteix només en portar la gent a Arrels, sinó, sobretot, en què la persona se senti acompanyada. Una de les coses més maques de tots aquests anys és que no m’he desanimat mai. Fer carrer és fer amistats. Després de tants anys, hi ha moltes persones que em criden pel meu nom i moltes d’altres que ja no dormen al carrer; això et fa seguir amb la mateixa o, si cap, més força. Tinc clar que hi ha més bondat de la que sembla. En canvi, el pitjor de la vida és la rutina. Per a no caure en ella, cal fer les coses amb il·lusió. Si algun dia jo perdés el sentiment per la gent del carrer, plegaria. (Josep Mª Gaja voluntari de l'Equip de carrer d'Arrels)