diumenge, 16 de novembre del 2014

Maig del 98

Que pràcticament cap mitjà de comunicació no hagi destacat que el ministre espanyol de Defensa i del Cesid va dir que l'independentisme no és perseguit a Espanya i que es pot manifestar lliurament és prou simptomàtic. Més encara si, mirant les estadístiques, es veu què en pensen, sobre la seva adscripció "patriòtica", els nostres conciutadans: una minoria es considera només espanyola; una altra de més gran, només catalana; una altra minoria, més espanyola que no pas catalana; i la minoria majoritària de totes quatre, més catalana que no pas espanyola. El ministre va dir el que havia de dir. Ara, els nostres mitjans de comunicació haurien d'estar més atents a la clientela, als ciutadans -si no és que la seva clientela no són els ciutadans, sinó les minories dominants, i amb elles el ministre espanyol de Defensa i del Cesid-. Així que completarem les paraules del ministre reproduint l'article que toca l'independentisme en el territori on aquella constitució s'aplica. És el número vuit paràgraf primer i fa així: "Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen per missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional". Estaria bé, si no fos que en un altre article, a nosaltres, ens considera part integrant del seu territori. Aleshores, contra l'independentisme? Cantat: l'exèrcit. Democràtic, és clar. Cesid inclòs.( Exèrcit contra la independència, Ramon Barnils 04/05/1998)

Què t'hi vols jugar?

L’única consulta que necessitem l’hem de fer nosaltres i no cal demanar permís a ningú. El president Rajoy i el govern d’Espanya m’han dit que és perfectament legal. La consulta que hem de fer té una pregunta i un notari i va dirigida només als independentistes. “Què està vostè disposat a jugar-se per la independència de Catalunya?”. I que els independentistes vagin passant pel notari que hom triï, i que preferentment no sigui el fantasma del Burniol, i vagin cedint a un òrgan -encara per crear i amb la missió d’administrar els recursos per a l’emancipació nacional- la part dels seus recursos que pensen dedicar a tan noble causa. Els que siguin pobres, que per desgràcia en tenim molts –massa, pel meu gust- passin per la fila dos a prometre que ja que no tenen res més estan disposats a jugar-s’hi la vida. Aquestes són les úniques majories. La resta és la gran pinyata dels tarats de Twitter i perdre el temps. La resta és aquesta gran festa del desequilibrat a la que estem assistint els darrers anys i que, o molt m’equivoco, que també podria ser, o no du enlloc. És demencial la facilitat amb què Convergència i el president Mas li estan prenent el pèl a la gent. Són estafadors de primera i no dic que sigui fàcil escapar-se del seu innegable talent per a l’enredada, només dic que un poble que se suposa que està en tensió i que està a punt de fer el seu gran salt hauria de ser una mica més difícil d’enganyar. Tu què tens? I que estàs disposat a aportar? Si no tens res, acceptaries morir per aquesta causa per la que sembla que fins i tot estaries disposat a matar? La resta és propaganda, posturisme, burla, falsa militància de baixa estofa i jugar amb els sentiments de bona fe. Per què no la fem aquesta consulta? Amb un notari vàlid donant fe de les transaccions de societats, propietats i diners. Amb un exèrcit incipient que reclutés soldats disposats a donar per la nació l’última mesura del seu honor. Així es guanyen les guerres i així es fan els pobles. Així es patrocina la violència que canvia les sobiranies i les fronteres. De quina altra manera pensaves fer-ho? On són els escopetes? On són els màrtirs? On la passió d’un poble que com diu la propaganda sobiranista viu oprimit i ofegat i ja no pot més? On és el mirall de tot aquest patiment? Jo no el veig enlloc. Jo el que veig és molta gent a la platja, prenent el sol. Les terrasses plenes, els bars amb una animació de primera, i les seus de Convergència tancades per vacances a menys de cent dies per la suposada consulta. On és la tensió prebèl·lica? Per què el president Rajoy s’hauria de creure el que no es creuen ni els convergents? Les seus tancades perquè és el mes d’agost. Consultem el poble de Catalunya. Consultem-lo. Quants notaris calen? A qui podríem nomenar el nostre primer oficial per reclutar soldats? Consultem el poble de Catalunya, consultem-lo de veritat, amb llum i taquígrafs, i un notari perquè no calgui tornar-ho a preguntar. Volem democràcia? A mans plenes et dono democràcia, i espero que les teves donacions estiguin a l’alçada de les teves ànsies. Tot allò que fins ara tant has exigit als altres espero que ara siguis capaç de donar-ho. Aquesta és la consulta, la de veritat, la que ens dirà la veritat sobre el suposat amor dels catalans pel seu país, la que ens revelarà, pel mateix motiu i de la mateixa manera, el grau de comèdia i de farsa. La consulta que ens armarà de raons, i de metralletes, o la que ens dirà bona nit i deixi-ho córrer. Estic cansat de la gent que només parla, de la gent que només exigeix, d’aquest gratis total que fa que qualsevol imbècil es cregui autoritzat per donar lliçons i per presentar-se com la mesura de totes les coses. Primer passa pel notari, o pel reclutament. I després parla del que calgui, però sempre en relació amb la teva oferta. L’independentisme necessita saber amb quants homes compta, i destriar la palla, si de veritat busca alguna cosa tan salvatge i perillosa com trencar un Estat, i un Estat com Espanya. L’independentisme necessita saber de què disposa per al seu desafiament més crucial, i més suïcida. Fem la consulta, aprenguem a sumar. A veure fins on arribem, a veure què tenim dret a reclamar. Voldria atendre personalment la Bacallanera i el de la boca. Què teniu per a mi, xatos? L’independentisme s’ha de sotmetre a la prova de la veritat perquè sinó l’acabarà destruint la mentida. Catalunya és especialista en aquest tipus de farsants, i de finals. Abans de fer el gran últim ridícul final val més que sapiguem si nosaltres mateixos volem de veritat assumir l’increïble cost d’aquest repte, o val més baixar fums, dutxar-se, i vestir-se per sortir a sopar. (La consulta que hem de fer, Salvador Sostres)

divendres, 14 de novembre del 2014

Discursos sostinguts amb la vida (Tanmateix, ningú és perfecte)

Vaig veure el convidat que Albert Om li dedicà a Lluís Llach. Àfrica. Foscor. Senegal. Va haver-hi un moment, un moment màgic, que fou la definició de la Catalunya políticament correcta i l'explicació de totes les nostres misèries i fracassos. Aquesta comèdia de l'esquerra del meu d'altra banda estimat Lluís Llach es resumeix en què allà baix té un negre que li fa d'esclau. Jo estic molt a favor del servei, i si és negre millor. -De qui és aquest negre? -Meu! I au. Jo estic molt a favor del servei. De fet, ara, amb uns amics, volem tenir un nano per enviar-lo a fer encàrrecs. Hem fet algunes entrevistes, però de moment, res. Però Lluís, i tu? No era això, company, no era això pel que t'he aguantat vint anys de discursos entre cançó i cançó. Per acabar a can negre amb un servent jovenívol i ben plantat hauries pogut ser més breu i afegir alguna cançó al repertori. I el moment estelar va ser quan aquest noi aparegué, amb el tors nu rentant el seu cavall al mar. La seva musculatura imponent i aquell cavall encara més negre que ell. El Llach se'l mirava des de la taula del porxo, on feia veure que escrivia aquestes novel•lotes que fa ara. L'escena tenia alguna cosa de Mort a Venècia, versió pobra. O més aviat molt pobra. I aleshores, quant tot Catalunya pensava que el Lluís es fotia el pobre noi, per amunt i per avall i de totes les maneres imaginables, la veu en off d'Albert Om aclarí que l'esclau estava casat i tenia dos fills. Si tan tolerants som i ens és el mateix una cosa que l'altra, per què calia l'aclariment? I tu, Lluís, suposo que després de tantes lliçons que has volgut donar al capitalisme, i de no haver-te cansat d'insultar Margaret Thatcher; suposo que després de tants anys d'haver criticat el sistema que tan bé et permetia viure, suposo que al nano li deus pagar segons les tarifes de La Civilització? Si et fa de xofer, neteja i de nit vigila la casa, suposo que dos mil eurets al mes li cauen, oi? O és que les tarifes només ens semblen baixes quan les paguen els altres? On dormen els qui han robat a la misèria? On dormen els qui han pres als qui no tenen? Els discursos s'han de sostenir amb la vida i sinó són només cinisme. Si aquesta gent tan sàvia és convivint -com també digueres- i tant hem d'aprendre d'ells, per què l'homosexualitat està castigada amb 30 anys de presó? Quan s'atura el cinisme, Lluís? Quan passarem comptes amb la realitat? Al voltant de l'Islam no ha florit mai una societat lliure, i tu tens la poca vergonya -a Twitter- de comparar Gaza amb Auschwitz. Totes i cadascuna de les teves idees polítiques han dut al col•lapse i a la misèria quan s'han posat en pràctica i no has tingut mai la decència de demanar perdó. Ni tan sols la petita humilitat de callar. El món que has pogut viure gràcies al teu talent és el que després negues quan parles i cantes. Ser lliure és un coratge, un moviment interior. El teu discurs posat a contrallum de la teva vida és un frau, és una estafa. T'estimaríem igual si diguessis la veritat i ens series més útil si t'enfrontessis a les teves contradiccions en lloc de fer aquesta trista paròdia de tu mateix. A veure si trobem aviat un nano, i si és negre, quan vinguis a Barcelona te'l deixarem. -Mamadou, aquesta setmana et toca el Lluís -li direm. I veuràs quina cara fot, de content. (El negre del Llach, Salvador Sostres)

Cos i ànima

Els professors de gimnàs haurien de ser tots falangistes, o feixistes, i que el cos i la seva potència ens fos la metàfora d'alguna altra cosa per la qual valgués la pena mirar de moure'l. La gimnàstica és una forma de falangisme, de feixisme i només així és respectable i confereix dignitat a qui la practica. La retòrica de la pàtria i els soldats, la bellesa de la màquina i els exèrcits avançant, una musculatura admirable que volgué canviar la Història contra les oligarquies col•lapsades i una burgesia minvant. Cent mil aeroplans saluden la nova era, ells són els oracles i les banderes. Sense el feixisme de fons, sense José Antonio, sense el Duce, saltar el poltre com un subnormal o enfilar-se per aquella corda com només un dement ho faria, va en contra de la teva honorabilitat i és contrari als interessos de la Humanitat. Els professors de gimnàstica doneu-me'ls tots feixistes, que sàpiguen cantar himnes, que ens ensenyin a desfilar i a netejar-nos les botes. I a disparar! Que tinguin un sentit gloriós de l'autoritat, que ens eduquin el valor de la gesta i en l'honor de morir pel company. De quina altra cosa podria servir-nos una classe de gimnàstica? Doneu-me soldats! Camises blaves! Professors amb aquells abrics de pell que duia Mussolini quan havia d'anar a veure Hitler, per fer-se l'important. Quina poca raó tenien, però que elegants estaven! Si he de fer gimnàs, que sigui amb un professor falangista que doni al cos espiritualitat, profunditat, sentit de la Història. Que si hem de córrer no sigui en una absurda pista d'atletisme sinó esmunyint-nos pel bosc per matar comunistes. Si he de fer gimnàs que sigui per conquerir Europa encara que estiguem equivocats. D'aquests marietes camuflats del culte al cos sense metàfora no en vull ni sentir parlar. Senyores disfressades de bíceps que només són carn amuntegada i que no senten cap desig de món millor ni són capaços d'ensenyar-nos cap idea de l'honor ni de la fraternitat. Gent de baixa estofa, barriada de la Humanitat. Ànimes de supermercat i d'una fe macrobiòtica. Tot ho venen a pes, com en la democràcia. Professor de gimnàstica que creus que una corda només és una corda: ets una mena d'home. Ets l'expressió més simple i baixa. Bastaix. Ets fruit de l'era més insulsa que ha conegut l'home blanc. Si hem fer gimnàs que sigui amb professors feixistes que ens ensenyin a guanyar posicions enemigues i a superar els límits. Benaurades les nacions que tenen hormones i míssils. (Professors de Gimnàs, Salvador Sostres)

dilluns, 10 de novembre del 2014

Ramon Barnils

El que més detesto de la nostra societat és la falta de valor per ser feliç, encara que et costi la vida. La gent s'estima més ser desgraciat i estar rendit tota la vida, s'estima més sobreviure que viure.