Discursos sostinguts amb la vida (Tanmateix, ningú és perfecte)

Vaig veure el convidat que Albert Om li dedicà a Lluís Llach. Àfrica. Foscor. Senegal. Va haver-hi un moment, un moment màgic, que fou la definició de la Catalunya políticament correcta i l'explicació de totes les nostres misèries i fracassos. Aquesta comèdia de l'esquerra del meu d'altra banda estimat Lluís Llach es resumeix en què allà baix té un negre que li fa d'esclau. Jo estic molt a favor del servei, i si és negre millor. -De qui és aquest negre? -Meu! I au. Jo estic molt a favor del servei. De fet, ara, amb uns amics, volem tenir un nano per enviar-lo a fer encàrrecs. Hem fet algunes entrevistes, però de moment, res. Però Lluís, i tu? No era això, company, no era això pel que t'he aguantat vint anys de discursos entre cançó i cançó. Per acabar a can negre amb un servent jovenívol i ben plantat hauries pogut ser més breu i afegir alguna cançó al repertori. I el moment estelar va ser quan aquest noi aparegué, amb el tors nu rentant el seu cavall al mar. La seva musculatura imponent i aquell cavall encara més negre que ell. El Llach se'l mirava des de la taula del porxo, on feia veure que escrivia aquestes novel•lotes que fa ara. L'escena tenia alguna cosa de Mort a Venècia, versió pobra. O més aviat molt pobra. I aleshores, quant tot Catalunya pensava que el Lluís es fotia el pobre noi, per amunt i per avall i de totes les maneres imaginables, la veu en off d'Albert Om aclarí que l'esclau estava casat i tenia dos fills. Si tan tolerants som i ens és el mateix una cosa que l'altra, per què calia l'aclariment? I tu, Lluís, suposo que després de tantes lliçons que has volgut donar al capitalisme, i de no haver-te cansat d'insultar Margaret Thatcher; suposo que després de tants anys d'haver criticat el sistema que tan bé et permetia viure, suposo que al nano li deus pagar segons les tarifes de La Civilització? Si et fa de xofer, neteja i de nit vigila la casa, suposo que dos mil eurets al mes li cauen, oi? O és que les tarifes només ens semblen baixes quan les paguen els altres? On dormen els qui han robat a la misèria? On dormen els qui han pres als qui no tenen? Els discursos s'han de sostenir amb la vida i sinó són només cinisme. Si aquesta gent tan sàvia és convivint -com també digueres- i tant hem d'aprendre d'ells, per què l'homosexualitat està castigada amb 30 anys de presó? Quan s'atura el cinisme, Lluís? Quan passarem comptes amb la realitat? Al voltant de l'Islam no ha florit mai una societat lliure, i tu tens la poca vergonya -a Twitter- de comparar Gaza amb Auschwitz. Totes i cadascuna de les teves idees polítiques han dut al col•lapse i a la misèria quan s'han posat en pràctica i no has tingut mai la decència de demanar perdó. Ni tan sols la petita humilitat de callar. El món que has pogut viure gràcies al teu talent és el que després negues quan parles i cantes. Ser lliure és un coratge, un moviment interior. El teu discurs posat a contrallum de la teva vida és un frau, és una estafa. T'estimaríem igual si diguessis la veritat i ens series més útil si t'enfrontessis a les teves contradiccions en lloc de fer aquesta trista paròdia de tu mateix. A veure si trobem aviat un nano, i si és negre, quan vinguis a Barcelona te'l deixarem. -Mamadou, aquesta setmana et toca el Lluís -li direm. I veuràs quina cara fot, de content. (El negre del Llach, Salvador Sostres)