2.015

"Tengo 100 años y 30 días. Nací en Barcelona, pero viajo sola por todos los países que necesito descubrir después de leer un libro inolvidable. ¿Estado civil? Nunca me ha gustado que nadie me diga lo que debo hacer. Al año nuevo le pido. . . ¡nada! Es más divertido dar que pedir" (Mercedes Ribera, La contra de la Vanguardia, 31/12/2014)

Un luxe de pare. Adéu 2.014

“Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y lo hace en menos tiempo del esperado. Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar. Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar. Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales. Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría. Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables. Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó. Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos. Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a estos los llamo mis amigos. Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata. Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa , me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.” (Mario Benedetti)

Elle sera à mon dernier jour...

Pour avoir si souvent dormi, avec ma solitude, Je m'en suis faite presque une amie, une douce habitude. Elle ne me quitte pas d'un pas, fidele comme une ombre. Elle m'a suivi ca et la, aux quatres coins du monde. Non, je ne suis jamais seul, avec ma solitude. Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place, Et nous passons de longues nuits, tous les deux face a face. Je ne sais vraiment pas jusqu'ou, ira cette complice, Faudra-t-il que j'y prenne gout, ou, que je reagisse? Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude. Par elle, j'ai autant appris, que j'ai verse de larmes. Si parfois je la repudie, jamais elle ne desarme. Et, si je preferais l'amour, d'une autre courtisane, Elle sera a mon dernier jour, ma dernire compagne. Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude. Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude. (Ma solitude, Georges Moustaki)

Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...(Joan Maragall)

No hi era, a la ciutat on vares morir. No em vaig poder acomiadar de tu ni sentir com te n’anaves ni sostenir-te la mà tan sols un instant en què comprenem tantes coses. T’he escrit molts poemes, de llavors ençà, amb gest irat, per dir-te adéu dignament, per fer-me la idea que ja no hi ets. No sé què és la mort, si final o començament, no tinc respostes a tanta absència, només un plor ardent que et crida. I et cerca desesperadament. (Mar Cortina)

Maig del 98

Que pràcticament cap mitjà de comunicació no hagi destacat que el ministre espanyol de Defensa i del Cesid va dir que l'independentisme no és perseguit a Espanya i que es pot manifestar lliurament és prou simptomàtic. Més encara si, mirant les estadístiques, es veu què en pensen, sobre la seva adscripció "patriòtica", els nostres conciutadans: una minoria es considera només espanyola; una altra de més gran, només catalana; una altra minoria, més espanyola que no pas catalana; i la minoria majoritària de totes quatre, més catalana que no pas espanyola. El ministre va dir el que havia de dir. Ara, els nostres mitjans de comunicació haurien d'estar més atents a la clientela, als ciutadans -si no és que la seva clientela no són els ciutadans, sinó les minories dominants, i amb elles el ministre espanyol de Defensa i del Cesid-. Així que completarem les paraules del ministre reproduint l'article que toca l'independentisme en el territori on aquella constitució s'aplica. És el número vuit paràgraf primer i fa així: "Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen per missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional". Estaria bé, si no fos que en un altre article, a nosaltres, ens considera part integrant del seu territori. Aleshores, contra l'independentisme? Cantat: l'exèrcit. Democràtic, és clar. Cesid inclòs.( Exèrcit contra la independència, Ramon Barnils 04/05/1998)

Què t'hi vols jugar?

L’única consulta que necessitem l’hem de fer nosaltres i no cal demanar permís a ningú. El president Rajoy i el govern d’Espanya m’han dit que és perfectament legal. La consulta que hem de fer té una pregunta i un notari i va dirigida només als independentistes. “Què està vostè disposat a jugar-se per la independència de Catalunya?”. I que els independentistes vagin passant pel notari que hom triï, i que preferentment no sigui el fantasma del Burniol, i vagin cedint a un òrgan -encara per crear i amb la missió d’administrar els recursos per a l’emancipació nacional- la part dels seus recursos que pensen dedicar a tan noble causa. Els que siguin pobres, que per desgràcia en tenim molts –massa, pel meu gust- passin per la fila dos a prometre que ja que no tenen res més estan disposats a jugar-s’hi la vida. Aquestes són les úniques majories. La resta és la gran pinyata dels tarats de Twitter i perdre el temps. La resta és aquesta gran festa del desequilibrat a la que estem assistint els darrers anys i que, o molt m’equivoco, que també podria ser, o no du enlloc. És demencial la facilitat amb què Convergència i el president Mas li estan prenent el pèl a la gent. Són estafadors de primera i no dic que sigui fàcil escapar-se del seu innegable talent per a l’enredada, només dic que un poble que se suposa que està en tensió i que està a punt de fer el seu gran salt hauria de ser una mica més difícil d’enganyar. Tu què tens? I que estàs disposat a aportar? Si no tens res, acceptaries morir per aquesta causa per la que sembla que fins i tot estaries disposat a matar? La resta és propaganda, posturisme, burla, falsa militància de baixa estofa i jugar amb els sentiments de bona fe. Per què no la fem aquesta consulta? Amb un notari vàlid donant fe de les transaccions de societats, propietats i diners. Amb un exèrcit incipient que reclutés soldats disposats a donar per la nació l’última mesura del seu honor. Així es guanyen les guerres i així es fan els pobles. Així es patrocina la violència que canvia les sobiranies i les fronteres. De quina altra manera pensaves fer-ho? On són els escopetes? On són els màrtirs? On la passió d’un poble que com diu la propaganda sobiranista viu oprimit i ofegat i ja no pot més? On és el mirall de tot aquest patiment? Jo no el veig enlloc. Jo el que veig és molta gent a la platja, prenent el sol. Les terrasses plenes, els bars amb una animació de primera, i les seus de Convergència tancades per vacances a menys de cent dies per la suposada consulta. On és la tensió prebèl·lica? Per què el president Rajoy s’hauria de creure el que no es creuen ni els convergents? Les seus tancades perquè és el mes d’agost. Consultem el poble de Catalunya. Consultem-lo. Quants notaris calen? A qui podríem nomenar el nostre primer oficial per reclutar soldats? Consultem el poble de Catalunya, consultem-lo de veritat, amb llum i taquígrafs, i un notari perquè no calgui tornar-ho a preguntar. Volem democràcia? A mans plenes et dono democràcia, i espero que les teves donacions estiguin a l’alçada de les teves ànsies. Tot allò que fins ara tant has exigit als altres espero que ara siguis capaç de donar-ho. Aquesta és la consulta, la de veritat, la que ens dirà la veritat sobre el suposat amor dels catalans pel seu país, la que ens revelarà, pel mateix motiu i de la mateixa manera, el grau de comèdia i de farsa. La consulta que ens armarà de raons, i de metralletes, o la que ens dirà bona nit i deixi-ho córrer. Estic cansat de la gent que només parla, de la gent que només exigeix, d’aquest gratis total que fa que qualsevol imbècil es cregui autoritzat per donar lliçons i per presentar-se com la mesura de totes les coses. Primer passa pel notari, o pel reclutament. I després parla del que calgui, però sempre en relació amb la teva oferta. L’independentisme necessita saber amb quants homes compta, i destriar la palla, si de veritat busca alguna cosa tan salvatge i perillosa com trencar un Estat, i un Estat com Espanya. L’independentisme necessita saber de què disposa per al seu desafiament més crucial, i més suïcida. Fem la consulta, aprenguem a sumar. A veure fins on arribem, a veure què tenim dret a reclamar. Voldria atendre personalment la Bacallanera i el de la boca. Què teniu per a mi, xatos? L’independentisme s’ha de sotmetre a la prova de la veritat perquè sinó l’acabarà destruint la mentida. Catalunya és especialista en aquest tipus de farsants, i de finals. Abans de fer el gran últim ridícul final val més que sapiguem si nosaltres mateixos volem de veritat assumir l’increïble cost d’aquest repte, o val més baixar fums, dutxar-se, i vestir-se per sortir a sopar. (La consulta que hem de fer, Salvador Sostres)

Discursos sostinguts amb la vida (Tanmateix, ningú és perfecte)

Vaig veure el convidat que Albert Om li dedicà a Lluís Llach. Àfrica. Foscor. Senegal. Va haver-hi un moment, un moment màgic, que fou la definició de la Catalunya políticament correcta i l'explicació de totes les nostres misèries i fracassos. Aquesta comèdia de l'esquerra del meu d'altra banda estimat Lluís Llach es resumeix en què allà baix té un negre que li fa d'esclau. Jo estic molt a favor del servei, i si és negre millor. -De qui és aquest negre? -Meu! I au. Jo estic molt a favor del servei. De fet, ara, amb uns amics, volem tenir un nano per enviar-lo a fer encàrrecs. Hem fet algunes entrevistes, però de moment, res. Però Lluís, i tu? No era això, company, no era això pel que t'he aguantat vint anys de discursos entre cançó i cançó. Per acabar a can negre amb un servent jovenívol i ben plantat hauries pogut ser més breu i afegir alguna cançó al repertori. I el moment estelar va ser quan aquest noi aparegué, amb el tors nu rentant el seu cavall al mar. La seva musculatura imponent i aquell cavall encara més negre que ell. El Llach se'l mirava des de la taula del porxo, on feia veure que escrivia aquestes novel•lotes que fa ara. L'escena tenia alguna cosa de Mort a Venècia, versió pobra. O més aviat molt pobra. I aleshores, quant tot Catalunya pensava que el Lluís es fotia el pobre noi, per amunt i per avall i de totes les maneres imaginables, la veu en off d'Albert Om aclarí que l'esclau estava casat i tenia dos fills. Si tan tolerants som i ens és el mateix una cosa que l'altra, per què calia l'aclariment? I tu, Lluís, suposo que després de tantes lliçons que has volgut donar al capitalisme, i de no haver-te cansat d'insultar Margaret Thatcher; suposo que després de tants anys d'haver criticat el sistema que tan bé et permetia viure, suposo que al nano li deus pagar segons les tarifes de La Civilització? Si et fa de xofer, neteja i de nit vigila la casa, suposo que dos mil eurets al mes li cauen, oi? O és que les tarifes només ens semblen baixes quan les paguen els altres? On dormen els qui han robat a la misèria? On dormen els qui han pres als qui no tenen? Els discursos s'han de sostenir amb la vida i sinó són només cinisme. Si aquesta gent tan sàvia és convivint -com també digueres- i tant hem d'aprendre d'ells, per què l'homosexualitat està castigada amb 30 anys de presó? Quan s'atura el cinisme, Lluís? Quan passarem comptes amb la realitat? Al voltant de l'Islam no ha florit mai una societat lliure, i tu tens la poca vergonya -a Twitter- de comparar Gaza amb Auschwitz. Totes i cadascuna de les teves idees polítiques han dut al col•lapse i a la misèria quan s'han posat en pràctica i no has tingut mai la decència de demanar perdó. Ni tan sols la petita humilitat de callar. El món que has pogut viure gràcies al teu talent és el que després negues quan parles i cantes. Ser lliure és un coratge, un moviment interior. El teu discurs posat a contrallum de la teva vida és un frau, és una estafa. T'estimaríem igual si diguessis la veritat i ens series més útil si t'enfrontessis a les teves contradiccions en lloc de fer aquesta trista paròdia de tu mateix. A veure si trobem aviat un nano, i si és negre, quan vinguis a Barcelona te'l deixarem. -Mamadou, aquesta setmana et toca el Lluís -li direm. I veuràs quina cara fot, de content. (El negre del Llach, Salvador Sostres)

Cos i ànima

Els professors de gimnàs haurien de ser tots falangistes, o feixistes, i que el cos i la seva potència ens fos la metàfora d'alguna altra cosa per la qual valgués la pena mirar de moure'l. La gimnàstica és una forma de falangisme, de feixisme i només així és respectable i confereix dignitat a qui la practica. La retòrica de la pàtria i els soldats, la bellesa de la màquina i els exèrcits avançant, una musculatura admirable que volgué canviar la Història contra les oligarquies col•lapsades i una burgesia minvant. Cent mil aeroplans saluden la nova era, ells són els oracles i les banderes. Sense el feixisme de fons, sense José Antonio, sense el Duce, saltar el poltre com un subnormal o enfilar-se per aquella corda com només un dement ho faria, va en contra de la teva honorabilitat i és contrari als interessos de la Humanitat. Els professors de gimnàstica doneu-me'ls tots feixistes, que sàpiguen cantar himnes, que ens ensenyin a desfilar i a netejar-nos les botes. I a disparar! Que tinguin un sentit gloriós de l'autoritat, que ens eduquin el valor de la gesta i en l'honor de morir pel company. De quina altra cosa podria servir-nos una classe de gimnàstica? Doneu-me soldats! Camises blaves! Professors amb aquells abrics de pell que duia Mussolini quan havia d'anar a veure Hitler, per fer-se l'important. Quina poca raó tenien, però que elegants estaven! Si he de fer gimnàs, que sigui amb un professor falangista que doni al cos espiritualitat, profunditat, sentit de la Història. Que si hem de córrer no sigui en una absurda pista d'atletisme sinó esmunyint-nos pel bosc per matar comunistes. Si he de fer gimnàs que sigui per conquerir Europa encara que estiguem equivocats. D'aquests marietes camuflats del culte al cos sense metàfora no en vull ni sentir parlar. Senyores disfressades de bíceps que només són carn amuntegada i que no senten cap desig de món millor ni són capaços d'ensenyar-nos cap idea de l'honor ni de la fraternitat. Gent de baixa estofa, barriada de la Humanitat. Ànimes de supermercat i d'una fe macrobiòtica. Tot ho venen a pes, com en la democràcia. Professor de gimnàstica que creus que una corda només és una corda: ets una mena d'home. Ets l'expressió més simple i baixa. Bastaix. Ets fruit de l'era més insulsa que ha conegut l'home blanc. Si hem fer gimnàs que sigui amb professors feixistes que ens ensenyin a guanyar posicions enemigues i a superar els límits. Benaurades les nacions que tenen hormones i míssils. (Professors de Gimnàs, Salvador Sostres)

Ramon Barnils

El que més detesto de la nostra societat és la falta de valor per ser feliç, encara que et costi la vida. La gent s'estima més ser desgraciat i estar rendit tota la vida, s'estima més sobreviure que viure.

A tots dos

Ni que només fos per veure’t la claror dels ulls mirant el mar. Ni que només fos per sentir el frec d’una presència. Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat. Ni que només fos recórrer junts el bell jardí del teu passat. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort. Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort. (Cant de l'enyor, Lluís Llach)

Sóc la gota de rou que t'estimava ahir

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau. I escolto la teva aigua tremolosa i amiga, de la font a la mar, la nostra pàtria antiga. Tu que m'has descobert el corriol que mena al verd país dels teus records, deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena és que jo també tinc records! Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni pels meus camins no tan suaus. Potser la teva passa tan manyaga assereni els gorgs, els erms i els afraus i quan els dos haurem lligat, per fantasia, els records de la joventut, cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia i un doble paradís perdut. Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard, els núvols, els cignes i els saules, jo veig passar pel llac profund del teu esguard l'ombra de les teves paraules. Fins la paraula més difícil, els teus fulls que fàcilment saben donar-la! Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls, la teva mirada ja parla. Per això quan, abans de deixar-me, somrius, emmudits els llavis de rosa, al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius insinuar-se encara gosa. I també com un cel desemboirat i ras la teva mirada és tan bella quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas cap més presència que la d'ella. Com la boirina que s'aclofa quan ve la nit, o com la rima d'una estrofa sense sentit; com una cinta de coqueta en un mirall, o com el vol d'una oreneta sobre la vall; com una mica de musica quan ve la son, o com la molsa que a la pica cria la font; així t'escau la melangia tan dolçament, que per rendir-me no et caldria més ornament. Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure que em deixes quan te'n vas, i un moviment de branca entre dos aires, lliure, en l'últim zenit del teu braç. Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa, el teu adéu en mi m'atansa al teu record amb la dolça temença d'entrar tot sol en un jardí. L'aire del teu silenci passa en mi com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris. Estrella del matí, fes-me oblidar que em moro de que em miris. Sóc la gota de rou que t'estimava ahir. (Cançó a Mahalta, Màrius Torres)

La cadira pacient

La cadira pacient ha recollit totes les fulles que el jardí ha fet caure, ha vetllat mentre dormia, ha guardat les meves coses, ha esperat sense dir res. La cadira pacient m’ ha donat el seu color, s’ha fet vella pel sol i la rosada, estiu rere estiu sota els arbres. La cadira pacient no gosa venir a buscar-me no s’imposa, no em crida, no m’obliga, no vol res especial de mi. La cadira pacient que sempre hi és aquest matí, al visitar-la, m’ha semblat per un instant, que s’ha alegrat d’estar amb mi (Glòria Vendrell Balaguer)

Molt he estimat

Molt he estimat i molt estimo encara. Ho dic content i fins un poc sorprès de tant d’amor que tot ho clarifica. Molt he estimat i estimaré molt més sense cap llei de mirament ni traves que m’escatimin el fondo plaer que molta gent dirà incomprensible. Ho dic content: molt he estimat i molt he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga. Des de l’altura clara d’aquest cos que em fa de tornaveu o de resposta quan el desig reclama plenituds, des de la intensitat d’una mirada o bé des de l’escuma d’un sol bes proclamo el meu amor: el legitimo (Estimada Marta, Miquel Martí i Pol)

Estiu

Ara és el temps d'estimar pels camins, a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora i a l'ombra dels vells arbres, a les fonts mig perdudes, allí on el bosc és més íntim. Ara és el temps de seure pels carrers a parlar de futbol i de dones, havent sopat, formant grup a l'escassa voravia i veure com les noies travessen el carrer abans d'arribar i passen i s'allunyen una mica porugues. Ara és el temps dels fusters i dels paletes, temps de cantar tot treballant a ple sol, oblidant el risc de les bastides, oblidant l'esforç i la monotonia de la feina i del viure. Ara és el temps de passejar amb les nenes i la senyora que porta guants blancs per amagar els estralls del lleixiu, a la tarda del diumenge, per l'ampla carretera vorejada de plàtans dient adéu-siau a tothom amb un gran gest del cap i envejant la muller dels que passen. Ara és el temps de les dones que cusen a la penombra de les entrades i s'adormen sovint damunt la feina, i és el temps dels homes que fan la sesta al racó més fosc de la casa a les tardes de sol, quan als carrers hi ha un silenci feixuc i fa una calor despòtica. Ara és l'estiu, l'estiu massís i una mica absurd però intensament bell, que arriba sobtadament una nit qualsevol de principis de juny i que se'n va, també sobtadament, una nit qualsevol de finals de setembre. (Miquel Martí i Pol)

Mester d'amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d’amar no comporta mesura. Deixa’t besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l’amor perdura. No besis, no, com l’esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada; deixa’t besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada. ¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l’oreig en ta galta? Deixa’t besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa’t besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada. (Joan Salvat-Papasseit)

Quan emprenguis el viatge porta'm sempre...

Quan emprenguis el viatge porta’m sempre dins teu, en un racó menut del cor. No et seré cap escreix en l’equipatge ni cap nosa al teu dret de llibertat, però si algun jorn el camí es fa molt llarg, i et sents cansada, feble o bé vençuda, jo dins del teu cor et seré el coratge que t’ajudi a esmenar l’equívoc pas. No rauré amb tu per elogiar els teus èxits ni et faré cap retret quan t’esgarriïs, però si algun cop els neguits t’aclaparen i dubtes d’emprendre un o altre camí, sempre tindràs l’opció d’asserenar-te i lliurar-te a la veu que vetllarà tothora en el teu cor fins que retornis. Quan emprenguis el viatge porta’m sempre dins teu per a poder vetllar els teus somnis. (Pep Cortés, Fer camí)

Campus ítaca

Boscos, immens paradís terrenal. Antics pobladors dels espais naturals. Oceans i glaceres limitant el teu pas però sempre has ofert camins forestals. Boscos, permeteu-me ser el vostre discret visitant. Perquè a fora els meus somnis no tenen espai. Perquè a fora res queda del món forestal. I els llops no reclamen les nits ancestrals. Boscos, garantint l’equilibri vital. La llum s’escampa tornant en mortal. matèria i energia que es combina donant vida. que en un cicle perfecte retorna a la terra. Biodiversitat. Experiments de selecció natural que acumuleu lentament històries triomfants deixant un planeta brutal. Boscos, escenaris vivents de lluita i de calma on retomben els ecos d’un passat comunal. Animats éssers vius en conflicte i sinergia alimentant un canviant univers d’energia. Boscos, que resistiu amb paciència els humans egoistes, curiosos, porucs i brutals que malmeten i exploten, compren i venen però en un gest reverent alguns us veneren (Joel Casanova Martí, in memoriam)

La font dels dies

El camí sempre és incert malgrat la quotidianitat que pugui prendre el paisatge. Coneixem les nostres preocupacions i convivim amb elles, però no per això deixem de sorprendre'ns. Acceptem la nostra set sense recances i ens reporta joia o desfici en el fluir de la font dels dies (on l'aigua mai no és insipida) No hi ha dreceres a prendre perquè nosaltres anem traçant la pròpia linia de la vida en cada passa, en el sentir de cada dia... (Lluís Balagué)

Parlo d'un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo -Virgili amic- de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.) Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l’aigua en el record. (Gerard Vergés)

Palabras para Julia

Tú no puedes volver atrás porque la vida ya te empuja como un aullido interminable. Hija mía, es mejor vivir con la alegría de los hombres, que llorar ante el muro ciego. Te sentirás acorralada, te sentirás perdida o sola, tal vez querrás no haber nacido. Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto, que es un asunto desgraciado. Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso. Un hombre solo, una mujer así tomados, de uno en uno, son como polvo, no son nada. Pero yo cuando te hablo a ti, cuando te escribo estas palabras, pienso también en otros hombres. Tu destino está en los demás, tu futuro es tu propia vida, tu dignidad es la de todos. Otros esperan que resistas, que les ayude tu alegría, tu canción entre sus canciones. Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso. Nunca te entregues ni te apartes junto al camino, nunca digas no puedo más y aquí me quedo. La vida es bella, tú verás como a pesar de los pesares tendrás amor, tendrás amigos. Por lo demás no hay elección y este mundo tal como es será todo tu patrimonio. Perdóname, no sé decirte nada más, pero tú comprende que yo aún estoy en el camino. Y siempre siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti como ahora pienso. (José Agustín Goytisolo)

Y claridad su reino

La flor crece y se agosta el dia de verano brilla y pasa. ¿Y quién podrá decir que las sombras no huelen a dondiego y a mar? La evocación perdura no la vida. Sea fragancia el tiempo del no ser y claridad su reino (José Agustín Goytisolo)

Dona'm la mà

Dona'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant Les barques llunyanes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dona'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dona'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. (Joan Salvat-Papasseit)

La vida furtiva

Segurament serà com ara. Estaré despert, aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador que surt d'un pou, em pujarà des del silenci de tota la casa, brusc, el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar el bufeteig de portes de metall, i els passos del replà, i endevinaré l'instant que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre. Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut, que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot. (Gabriel Ferrater)

Te'n recordaràs d'aquesta cambra?

La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se'n van de pressa. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra? "Me l'estimo molt. Aquelles veus d'obrers - Què son?" Paletes: manca una casa a la mançana. "Canten, i avui no els sento. Criden, riuen i avui que callen em fa estrany". Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l'estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna. (Cambra de la Tardor, Gabriel Ferrater)

April is the cruellest month

Com més floreix abril més trist estic, i com més crema el sol més sento el gel. Ara comprenc que de fredor sóc ric i que abril no és dolç sinó cruel. Cruel abril aquell prestigi antic que tenies de roses i de mel té la fugacitat per enemic. ¿d'això els enamorats en diuen cel? Cruel abril, cruels enamorats emparellant per força carns marcides, nafres acumulant, sumant edats. Cruel abril. Els prats de margarides ja són tombes de flors, records de prats. Cruel abril. Cruels les nostres vides. (Gerard Vergés)

Lliri entre cards

ELLA Jo sóc un narcís de la plana de Saron, un lliri de les valls. ELL Com un lliri entre els cards és la meva estimada entre les donzelles. ELLA Com un pomer entre els arbres del bosc és el meu estimat entre els donzells. Glateixo per seure a la seva ombra, el seu fruit m’és dolç al paladar. M’ha fet entrar al celler i enarbora sobre mi la senyera de l’amor. Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça. Filles de Jerusalem, us conjuro per les gaseles i les cérvoles del camp: no desvetlleu l’amor, no el desperteu fins que ell mateix ho vulgui. Una veu! El meu estimat! Mireu, ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades. El meu estimat és semblant a una gasela o a un cervatell. Mireu-lo! És darrere la nostra tanca, aguaitant per la finestra, espiant per les gelosies. El meu estimat parla i em diu: ELL Que n’ets, de bella, estimada meva, que n’ets, de bella! Els teus ulls són coloms darrere el teu vel. La teva cabellera és com un ramat de cabres que baixen de les muntanyes de Galaad. Les teves dents són un ramat d’ovelles toses que pugen de banyar-se. Totes van aparellades, no n’hi ha cap sense companya. Com un fil escarlata són els teus llavis, la teva boca és un encís, dues meitats de magrana són les teves galtes darrere el teu vel. El teu coll és com la torre de David, que s’alça sobre els cims; hi ha penjats mil escuts, tots els trofeus dels guerrers. Els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, que pasturen entre els lliris. Abans que bufi la marinada i s’allarguin les ombres, me n’aniré a la muntanya de la mirra, a la collada de l’encens. Ets tota bella, amiga meva, no tens cap defecte. Vine amb mi del Líban, esposa, vine del Líban! Davalla dels cims de l’Amanà, de la carena del Senir i de l’Hermon, dels caus dels lleons, de les muntanyes dels lleopards. M’has robat el cor, germana meva, esposa, amb una sola mirada m’has robat el cor, amb una sola perla dels teus collarets. Que en són, de delicioses, les teves carícies, germana meva, esposa! Les teves carícies són més dolces que el vi. L’olor dels teus perfums, més agradable que tots els bàlsams. Els teus llavis, esposa, destil·len nèctar, tens mel i llet sota la llengua; l’olor dels teus vestits és com l’olor del Líban. Ets un jardí tancat, germana meva, esposa: un jardí tancat, una font segellada. Els teus recs són un paradís de magraners amb fruits saborosos, amb hennes i nards, nard i safrà; canya aromàtica i cinnamom, amb tota mena d’arbres d’encens, amb mirra i àloes, amb totes les essències balsàmiques. Ets font de jardins, pou d’aigües vives, que brollen del Líban. ELLA El meu estimat és blanc i rogenc, es distingeix entre deu mil. El seu cap és or finíssim; els seus rulls, tanys de palmera, negres com el corb. Els seus ulls són coloms al costat dels rierols, es banyen amb llet i reposen a la vorada. Les seves galtes són un erol de bàlsam, arquetes de perfum. Els seus llavis són lliris que regalimen mirra. Els seus braços són cilindres d’or ornats amb gemmes de Tarsis, el seu ventre és vori treballat recobert de lapislàtzuli. Les seves cames són columnes d’alabastre assentades sobre sòcols d’or fi. És esvelt com el Líban, majestuós com el cedre. La seva boca és dolça. Tot ell és una delícia. Així és el meu estimat, així és el meu amor, filles de Jerusalem! El Càntic dels Càntics (fragment)

L'absent

Ara que ja són més els no records que allò que havíem de compartir, repasso, faceciós, el que no sé de tu per confegir un retrat que m'acompanyi. Que extranys els mecanismes del desig, les excuses dels anys i aquest misteri que et fa present quan no et correspondria per emplenar, potser, una altra absència. Però la vida sempre té raó i en aquest compte estricte a fons perdut de tant en tant hi apareixes,com una relíquia de mi que ningú més que jo no pot acceptar ni comprendre. Quan te'n vagis de nou no em sentiré ni trist ni desolat, només, tal volta, una mica ignorat i més sotmès a una lleu i subtil malenconia. Miquel Martí i Pol

Sin tu latido

Hay algunos que dicen que todos los caminos conducen a Roma y es verdad porque el mío me lleva cada noche al hueco que te nombra y le hablo y le suelto una sonrisa, una blasfemia y dos derrotas; luego apago tus ojos y duermo con tu nombre besando mi boca. Ay, amor mío, qué terriblemente absurdo es estar vivo sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido. Que el final de esta historia, enésima autobiografía de un fracaso, no te sirva de ejemplo, hay quien afirma que el amor es un milagro que no hay mal que no cure pero tampoco bien que le dure cien años; eso casi lo salva, lo malo son las noches que mojan mi mano. Aunque todo ya es nada, no sé por qué te escondes y huyes de mi encuentro. por saber de tu vida no creo que vulnere ningún mandamiento; tan terrible es el odio que ni te atreves a mostrarme tu desprecio, pero no me hagas caso, lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo (Luís Eduardo Aute)

Per a tu

Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu, només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'has permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.

El camí que no faig

Passejaria amb tu per una vella ciutat desconeguda i m'hi perdria. Ara em perdo també, sense ni moure'm, i em cansa molt el camí que no faig i la incertesa estulta de les hores. Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, transcorre absurdament entre fosteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's l'ombra del jo tenaç i reptador que ha conviscut amb mi tota la vida. Potser per això enyoro, melancòlic, potser passejar amb tu per una vella ciutat desconeguda, sense rumb, i perdre'm pels carrers més solitaris.

Censura

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tan mateix, la remor persisteix. (Més Martí i Pol)

Resolución

Resolución de ser feliz por encima de todo, contra todos y contra mí, de nuevo -por encima de todo, ser feliz- vuelvo a tomar esa resolución. Pero más que el propósito de enmienda dura el dolor del corazón. (Jaime Gil de Biedma Alba)

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde ­ como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos ­ envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra. (Jaime Gil de Biedma Alba)

Pandémica y Celeste

Imagínate ahora que tú y yo muy tarde ya en la noche hablemos de hombre a hombre, finalmente. Imagínatelo, en una de esas noches memorables de rara comunión, con la botella medio vacía, los ceniceros sucios, y después de agotado el tema de la vida. Que te voy a enseñar un corazón, un corazón infiel, Desnudo de cintura para abajo, Hipócrita lector - mon semblable - mon frère! Porque no es la impaciencia del buscador de orgasmo quien me tira del cuerpo hacia otros cuerpos a ser posible jóvenes: Yo persigo también el dulce amor, el tierno amor para dormir al lado y que alegre mi cama al despertarse, cercano como un pájaro. ¡Si yo no puedo desnudarme nunca, si jamás he podido entrar en unos brazos sin sentir -aunque sea nada más que un momento- igual deslumbramiento que a los veinte años!. Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. Y es necesario en cuatrocientas noches - con cuatrocientos cuerpos diferentes - haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero un cuerpo es el libro en que se leen. Y por eso me alegro de haberme revolcado sobre la arena gruesa, los dos medio vestidos, Mientras buscaba ese tendón del hombro. Me conmueve el recuerdo de tantas ocasiones... Aquella carretera de montaña y los bien empleados abrazos furtivos y el instante indefenso, de pie, tras el frenazo, pegados a la tapia, cegados por las luces. O aquel atardecer cerca del río desnudos y riéndonos, de hiedra coronados. O aquel portal en Roma en vía del Babuino. y recuerdos de caras y ciudades apenas conocidas, de cuerpos entrevistos, de escaleras sin luz, de camarotes, de bares, de pasajes desiertos, de prostíbulos, y de infinitas casas de baños, de fosos de un castillo. Recuerdos de vosotras, sobre todo, o noches en hoteles de una noche, definitivas noches en pensiones sórdidas, en cuartos recién fríos, noches que devolvéis a vuestros huéspedes un olvidado sabor a sí mismos! La historia en cuerpo y alma, como una imagen rota, de la langueur goutée a ce mal d'être deux. Sin despreciar - alegres como fiesta entre semana - las experiencias de promiscuidad. Aunque sepa que nada me valdrían trabajos de amor disperso si no existiese el verdadero amor. Mi amor, Íntegra imagen de mi vida, sol de las noches mismas que le robo, su juventud, la mía, - música de mi fondo - sonríe aún en la imprecisa gracia de cada cuerpo joven, en cada encuentro anónimo, iluminándolo. Dándole un alma. Y no hay muslos hermosos que no me hagan pensar en sus hermosos muslos cuando nos conocimos, antes de ir a la cama. Ni pasión de una noche de dormida que pueda compararla con la pasión que da el conocimiento, los años de experiencia de nuestro amor. Porque en amor también es importante el tiempo, y dulce, de algún modo, verificar con mano melancólica su perceptible paso por un cuerpo - mientras que basta un gesto familiar en los labios, o la ligera palpitación de un miembro, para hacerme sentir la maravilla de aquella gracia antigua, fugaz como un reflejo. Sobre su piel borrosa, Cuando pasen más años y al final estemos, quiero aplastar los labios invocando la imagen de su cuerpo y de todos los cuerpos que una vez amé aunque fuese un instante, deshechos por el tiempo. Para pedir la fuerza de poder vivir sin belleza, sin fuerza y sin deseo, mientras seguimos juntos hasta morir en paz. Los dos, como dicen que mueren los que han amado mucho. (Jaime Gil de Biedma y Alba)

Un núvol blanc

Senzillament se’n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l’onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l’espera llarga i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt blanc...

Ma tristesa

Desdibuixada vestida amb vells parracs ens demanes caritat però amor meu, si per mi tu ets tota ma riquesa. Sola camines i ens dius jo sóc aquí per qui vulgui viure amb mi que no m´he de cansar mai d´estimar-lo. I com voldria morir amb tu qualsevol vespre tu ets ma riquesa, ma cadena, ma princesa ma llibertat, ma llibertat, només per a tu l´home està plorant. Desconeguda. L´infant et veu passar obre els ulls i et mira en va no et coneix, no et pren ni besa la teva imatge. I enmig d´arrugues el vell diu el teu nom com si fos l´últim tresor que no té ni ara que la vida se l´hi apaga. Pobre ignorada t´han fet bruixa pels folls t´han encadenat el cos i encara ens dius sóc aquí per estimar-vos (Lluís Llach)